L’aire fred el va deixondir

L'heroi

2009-11-25T08:19:00.001-08:00

Era un heroi. Guardava, en una calaixera, l'últim tresor del seu bagul; una fulla d’acer afilada i llesta per ser utilitzada. Havia col·leccionat nombroses eines. Cada matí, abans de l'alba, les observava sota la llum zodiacal des de la finestra de llevant. Però aquella nit, la veïna toixa que li procurava tenir la casa impol·luta com ell desitjava, havia fracassat en la seva tasca pactada. La malaguanyada ja navegava per l'edat decrèpita i no controlava lliure d'errors els seus moviments. Poca-solta! li cridà fortament a l'orella fregant-li amb els llavis el pavelló auricular. La membrana timpànica ja era una massa rocosa inútil. La renyava rítmicament poc després que la tremolor de les mans blanques haguessin romput el moble; l'armariat d'estris s'havia precipitat damunt d'ella. Silenciosament, les dagues, punyals i les vores afilades se submergiren a la pell transparent de la toixa. L'heroi es mostrà afligit. La seva bella col·lecció havia estat profanada per una bastarda vellarda que d'esclava, no n'haguessin pagat tres unces.

La morta romangué allà. Ajaguda i amarada de vermellor azoica amb els estris occidors.

En el darrer sospir, l'heroi recollir les deixes i les llançà en un forat del jardí.

Somnis

2009-11-24T14:50:00.000-08:00

Hi havia una figuera immensa que em tornava boig. Quant tornàvem de la platja, a cent passes de la casa, ja sentia l'olor tendre de l'arbre i em sentia follament enamorat d'aquella vila blanca. Als peus, les sandàlies vermelles encara duien les pedretes fines que el mar ens regalava. No volia dutxar-me. Perdia el gust i el polsim de sal que em cobria la pell.

Duia una gorra blanca que vaig perdre qui sap on.

La taula de marbre situada al balcó era el lloc preferit pels dinars estiuencs. El pare feia una sangria casolana i deia que era fresca. I era roja. I potser àcida, perquè portava llimona.

El telèfon vermell no sonava massa. Potser només trucava aquella veïna que mai vaig conèixer i que després n'han parlat tant a casa.

Un any, van venir uns turistes de Luxemburg a la casa de sota. Els fills eren bessons i me'ls mirava des de la finestra, incrèdul.

Les pedres del pati cruixien quan jugàvem amb una pilota blanca i groga de marca de cotxe. Darrera la porta s'hi amagava un armari verd amb uns peus d'ànecs a dins. Eren incòmodes i massa grans. Però quan ens els posàvem ens sentíem com uns herois del mar. Estranys éssers. I fèiem broma caminant per casa.

I mentrestant, la figuera continuava perfumant aquells bells temps. I encara perfuma els records d'aquells anys on el cel era net i clar com mai ho ha tornat a ser.

El camí era rost

2008-08-09T15:53:00.000-07:00

Lleugerement inquiet, l'home avançava a pas lent. Amb l'ànima torbada guaitava la fageda movent excitadament el cap. En qualsevol instant la fina fulla d'acer afilada amb gran destresa hores abans se la clavaria enmig del cor. El camí era rost, estret i l'abundància de pedres en dificultava el caminar. Quan lluny veié un petit espai serè entre els arbres, el cor li deixà de bategar. I la suor es convertí en un gel fred i la saliva densa vessà amb un fil roig encara més espès de la seva contorsionada boca.

Set cavalls

2008-07-02T10:05:00.000-07:00

Els set mamífers perissodàctils corrien terra enllà. Les cues blanques ballaven al vent espantant insectes dípters que buscaven bojament els seus forats de l'anus. El camí fressat portava fins al vell poble de Camanat, a l'oest de la regió llunyana de Worhets. Les ferradures donaven ales a les partícules diminutes de terra i dibuixaven una boira escarlata. Lluny, la volta circumscrita a l'horitzó romania serena esperant l'arribada d'aquells éssers heroics.

La camisa de la Lisa reposava al parabrisa

2008-06-20T17:54:00.000-07:00

Que lluent la manisa! la rajola de valència s'esqueia en aquell racó. I l'artemisa era massa aromàtica i la matà. Gaietana que n'era ella! i ja la tens! La saliva se li fonia a la llengua i li apareixia una banquisa bocal.
No tenia fetge ni alitosi, però un beisa li mossegà la cama Africa enllà..
Mireu, tot això és patètic. Ja ho sé. Però la camisa és maca. I el meu ganivet fi i lluent l'embeino per quan arribi l'hora.
Sigueu prudents!

La impunitat és macabra com una cabra

2008-06-20T17:47:00.000-07:00

L'arbre de la veritat va caure quan les galetes Artiach van ser sofregides de torró!
Deixeu de malmetre aquest alsinar que el vent del sud ataca com una filosa verge.

Poma i flauta són dues paraules

2008-06-20T17:32:00.000-07:00

Quin enrenou i quin fàstic en la nit convulsa de maig! Va jeure sobre el tàlem i ella el colpejà amb un pot de neteja KH7. Set bombetes líquides xiuxiuejaven mentides i reien sorollosament! Grocs i blaus eren els gossos de la iaia barbuda que es mossegava les dents! I menjava galetes barates del Mercadona.
Però tot era trist. Ballooooon!!! i flas! va caure en el fil popó d'un garatge sec. I res d'humit, que això ja no són pessetes.
Sigueu prudents!